ESTELLÉS TAVERNES BLANQUES
La Festa Estellés és una idea original i intel·ligent de col·laborar en la normalització del valencià. Redordem que per culpa dels darrers 20 anys de govern autonòmic popular, no exagerem si diem que la nostra llengua ha passat d'estar en fase de recuperació a trobar-se en una UVI permanent. Pel que fa a Tavernes Blanques, els darrers 12 anys de govern local del mateix partit, ací els enemics del valencià no s'han quedat arrere. En les primeres edicions de la Festa Estellés, l'associació organitzadora (ÀGORA) se les va veure i desitjar per tirar endavant el projecte. Cal recordar que en una d'elles, se'ns va arraconar en el Passeig front a les Escoles de Primària, en un espai sense llum i allunyats del poble, com si es tinguera por a una contaminació cultural que poguera afectar a la resta dels habitants.
I pel que fa a l'altra, l'organització i els participants (que no eren pocs) vàrem haver de desplaçar-nos a Alboraia, el poble veí, on sí que se'ns va oferir l'espai públic necessari amb tot de garanties i infraestructura escaient a l'acte. Aquesta vegada, i barrejant la mofa i l'alegria que malgrat la situació no es va escapar de la gent, vàrem batejar l'acte com ESTELLÉS A L'EXILI, 
i encara va ser més visible que no pas volien les gavines locals, en aprofitar el desagravi i desplaçar-nos a peu fins a Alboraia amb dolçaines i tabals. L'anècdota la va posar la policia local d'Alboraia, que va precedir la comitiva per evitar algun incident en el tram sense llum que hi ha entre els dos pobles, a més de controlar el trànsit fins a la plaça d'Alboraia, on es va fer l'acte.
Enguany la cosa comença a normalitzar-se. No sols l'Ajuntament esns va oferir una alternativa a l'espai públic inicial (era a l'aire lliure, i el cel amenaçava pluja), sinó que l'assistència va ser més nombrosa.
Ningú no està obligat a l'assistència a l'acte, faltaria més. Jo mateix -amant i defensor radical d'una normalització de la llengua i la cultura que no arriba a la plenitud mínimament acceptable - sóc incapaç d'assistir a tots els actes culturals que s'ofereixen al poble o en la comarca. Sempre estan els imprevistos, el cansament, altres compromisos, qui sap si una pel·lícula que feia temps que volies vore, tal vegada una gerra de cervesa amb els amics, qui sap si discrepància personal amb alguna persona participant a l'acte, qui sap si alguna dolència de darrera hora, tal vegada no haver-se assabentat de l'acte, tal vegada confondre l'Estellés poeta amb aquell de les carns, evidentment alguns castellans no integrats, evidentment alguns valencians desintegrats,...... Jo tampoc no sóc perfecte. Però em costa creure que -malgrat la reiterada assistència acceptable- el lloc no estiguera abarrotat, amb cua per a les lectures, amb la nevera buida de begudes i amb la gent dreta per la poca previsió de cadires.
Pel que fa a l'acte musical, el que es va oferir després de les lectures, va estar d'allò més emotiu. Va mamprendre amb la primícia d'un joveníssim Adam Hernàndez (11 anys), qui acompanyat de sa mare (Miry Giner, de CARRAIXET) va encetar el bloc melòdic de la nit amb una peça tendra i al meu entendre magnífica.
Acte seguit va ser l'espectacular cançó a cappella de Carme Giner, acompanyada de les seues ties, mare i germana. La doneta ja s'autocatapulta als majors, anticipant amb aquest tema el seu pas previsiblement imminent a un CARRAIXET gairebé migcentenari.
Tot seguit l'escenari es va omplir de gent: dones, homes, xiquets i xiquetes, un violí, una guitarra, un saxo,..... El rebombori divertit que precedeix les actuacions del COR LLENARD GINER. Posicions per veus, detalls d'última hora, el cabell que molesta a punt de començar, la tos del públic que sembla recordar la carcassa d'exida enmig d'una mascletà.... I el silenci. Un silenci absolut, afavorit per l'absència de trànsit exterior. I tot d'una, l'execució impecable de tres cançons alegres, emotives, noves per al públic. A més de les habituals col·laboracions de solistes veterans (Mario Escuder, Vicent Penalba i Empar Brisa), als nous recitals s'incorporen novells amb veus dolces (Su Ferrando) i acabades d'arribar al grup (José Ponce).
Per a concloure l'acte, Eva Dénia (acompanyada de la violoncelista Merxe Martínez) va fer un repàs per la seua discografia. Amb cançons de diferents estils i instruments curiosos com una paella (de les de fregir, no les grans), no sols ens va oferir un final de vetllada perfecte sinó que a més va acompanyar cada cançó de comentaris interessants que ajudaven a descongelar l'ambient dels típics concerts en els que entre cançó i cançó sols se sent el soroll de la recol·locació del micro.
Va ser un divendres diferent. Cansat del treball setmanal, habitualment és dels dies en què el cos necessita la recuperació física que sols dóna l'inseparable sofà. Però amb aquesta excepció, els petits graons d'aquesta muntanya escalonada tan llarga que té la normalització lingüística, a poc a poc anem pujant-los i fent que cada vegada s'albire més a prop el cim.
