1er CONCERT SOLIDARI DE COR

Tavernes, 1.372€ gràcies

"....vos podeu imaginar el colp emocional tan gran que rep un xiquet o  una xiqueta quan arriba la data esperada... i no li porten res? ...."

Aquesta va ser una de les frases llegides en la presentació del 1r Concert Solidari de Cor, celebrat el passat diumenge 18 de desembre del 2016, a Tavernes Blanques. Empar Brisa, la conductora de l'acte -veterana en aquests esdeveniments- s'havia llegit el text dies abans, en els assajos, per poder fer una lectura adequada. Ni de bon tros ens referim a la dificultat. Res més lluny, ja que -actriu d'escena i de doblatge- ha trepitjat molts escenaris, i la seua veu ha servit de fil conductor en moltes gales. La dificultat estava en l'emotivitat del text, que invitava a imaginar escenaris dolorosos de famílies sense recursos (al nostre propi poble), a les que habitualment el Pare Noel o els Reis Mags passen de llarg per desconeixement de llur existència.

Quan vaig convidar el meu amic Pere a aquest acte solidari, no cal dir que de seguida em dir que sí. Gràcies a la voluntat i voluntarietat de molta gent, hui en dia es fan molts esdeveniments solidaris que serveixen per omplir el buit d'ajuda social que deixen alguns governs, només solidaris amb les pròpies butxaques, en l'entorn religiós o en sectors que els deixen vots. Per desgràcia, els i les que prioritzem la solidaritat pel consumisme, sovint no podem acudir a tots. No obstant, al 1r CONCERT SOLIDARI DE COR sí que hi va vindre. I el va sorprendre.

D'entrada, el mal oratge presagiava una baixa assistència, i per tant, una pobra recaptació. No va ser així. Per a ser un poble tan prop de la capital,-la qual cosa resta públics nombrosos en actes d'aquests, ja que l'extensíssima oferta d'oci està al costat de casa-  m'atreviria a dir que si no haguera plogut (i de quina manera), al local no hi haguera cabut cap ànima més.  Un local, per cert, cedit per l'Agrupació Musical, ja que probablement siga aquest un dels pocs pobles del País Valencià que no compta amb cap infraestructura adequada (teatre, auditori o similar) per a programar un esdeveniment com el del diumenge.

L'acte  va tindre una estructura molt ben estudiada per l'organització. Va barrejar de manera amena i divertida cançons amb vídeos, teatre amb lectura de textos breus i interessants, i una espontaneïtat en l'escenari que va ser recompensada pels aplaudiments d'ún públic que va eixir-ne satisfet. 

La part musical va emocionar amb les veus de professionals veteranes de dues de les germanes Giner (Miry i Mari).  A més de portar la direcció del Cor, estan gairebé tota la seua vida acostumades als escenaris (integrants del grup Carraixet des de ben menudes). Tot això dels cables, micros, altaveus, ...s'ho troben fet. Diuen que dins del Cor són iguals però amb matisos molt particulas. Mari és la que arrossega el grup amb força, la perfeccionista que retoca allò ja retocat, l'excessivament optimista algunes vegades però amb eixos valors necessaris per no defallir en cap projecte, la que  en directe té recursos ràpids als imprevistos, la que coneix a tothom,  la que tothom la coneix, la que no té vergonya, la que porta en les butxaques gosadia i atreviment. Miry és l'oïda, la tènica, la que porta el cervell ple notes i silencis, la que escolta 30 veus i detecta 3 desafinaments i 4 que no van a tempo, la que no et mira però et veu, la que no t'escola però et sent. Juntes dirigeixen el Cor, fan possible el Cor Lleonard Giner.

Miry, d'altra banda, va gaudir el diumenge al costat del seu fill menut Adam, d'onze anys, interpretant l'espectacular Adiemus (deKarl Jenkins) , amb tot el Cor reforçant un tema que t'ariçona i que invita a imaginar que voles o que ixes a la mar en vela.....

Els altres solistes també van irrompre amb força. Vicent Penalba i Carme Giner ens van regalar "Nit serena", probablement la cançó més dolça de la nit. I precisament per això, els seus intèrprets diríem que són els dolços del Cor.

Per a la cançó final es van reservar Mà al cor (de Joan Bibiloni) , un tema tendre i joilu de debò. Als veterans Mario Escuder i Vicent Penalba, es va unir -a mode de debut- José Julian Ponce, una de les darreres incorporacions del Cor.

El polifacètic Vicent Penalba (lletrista habitual del grup) també es va estrenar com a director, concretament en El vals d'Amelie (de Yann Tiersene).

La part musical vocal la va completar el COR DEL COL·LEGI PÚBLIC REI EN JAUME, el dels xiquets i xiquetes. Va ser l'esclat simfònic de l'acte. Els pares i mares presents no varen saber de què eren capaços els seus fills i filles fins que no varen comprovar un directe tan magistralment dirigit per Xavi Barrachina. El goig de vore tota eixa colla del Cor infantil (tots de blanc) i el Cor dels majors (tots de negre) sols es pot entendre si la sensibilitat no la tens adormida. I la cohesió dels dos Cors, a més de tindre noms femenins (Mari i Miry), va tindre la professionalitat i èxit absolut de Xavi, el director de l'Escola, el director del Cor, eixe home amb ulleretes i pereta que parla amb molta tranquil·litat, que sembla que amb les mans en la butxaca no tinga la feina enllestida, i de sobte et sorprén amb un detall minuciós de l'organització.

L'altra part musical, la dels instruments, va ser nombrosa. D'una banda teníem Paco Roig al front de la Rondalla Pols i Pua de Tavernes. 

Al fons, mig amagades i sembla que invisibles però amb una contribució musical excel·lent i imprescindible trobàvem les germanes Belda (Carolina, al violoncel,  i Mònica, al piano). Prop d'elles reforçaven el conjunt instrumental unes altres germanes; en aquest cas Eva i Vanessa Giner. Saxo i flauta travessera, amb moltes hores de vol i acostumades a tocar i cantar juntes en el grup CARRAIXET, deixaven pas a la part de davant plagada d'instruments de corda. 

Queco Hernàndez i Mario Escuder, veterans guitarristes del Cor LLeonard Giner, com dues ànimes bessones, acostumats a tocar junts, fusionaven les seues cordes en una sola, fent senzill un procés que des de fora sembla impossible. Darrere d'ells, un altre professor de l'escola, Salvador Tarín, reforçava l'orquestració amb una altra guitarra. 

En primera línia, ben visible per al públic, un joveníssim Alvaro Santandreu es capbussava en el projecte amb la confiança que li donava tindre eixa seguretat en l'execució d'un caixó no massa habitual de vore en escenaris, però adornant cada tema com un artesà pastisser decorant amb paciència la seua obra de xocolata.

Amb els instruments, m'he deixat per al final deliberadament el millor plat de la vetllada: Miguel Santandreu. Hi ha qui no sabent música -com és el meu cas- pot tindre una bona oïda. Hi ha qui -no coneixent una obra- li pot agradar poc o molt la primera vegada que la sent. Hi ha qui -no coneixent la dificultat de tocar un instrument com el violí- pot imaginar la velocitat d'uns dits i la destresa de l'arc que ha de fer un intèrpret per fer sonar una melodia. Coneixent tot això, potser escoltes una peça en directe i fins i tot t'anticipes a les notes. Tot això, no obstant, el diumenge se'n va anar a fer punyetes, parlant clar. Escoltant aquest mestre, en directe, amb el públic picant de mans, amb els dos Cors ballant en el poc espai que tenien a l'escenari, va ser tot un espectacle. Va interpretar Irish Washerwoman (tradicional irlandés), un tema que va fer que algunes de les instrumentistes també s'alçaren i gaudiren d'aquell moment màgic.

Per a concloure l'apartat musical quant a instruments, comentar una annècdota curiosa. Al programa s'hi incloïa un contrabaix (Toni Daròs). De fet, l'home havia anat a tots els assajos. Doncs bé, el mateix dia de l'espectacle li va sorgir un compromís professional que no podia menysprear (ja sabem com està el panorama artístic per culpa -entre altres coses- del desorbitat IVA cultural), i no es podia permetre desaprofitar l'ocasió. Però la història no acaba ací, ja que després de posar-se en contacte amb el COR LLEONARD GINER, a més de demanar disculpes, va sol·licitar la seua incorporació a l'esmentat COR. Benvingut!!

En un moment determinat de l'acte, la part baixa de l'escenari es va omplir de dolçainers i dolçaineres, de tabaleters i tabaleteres. La colla local A LA PROPERA va desfilar des de l'entrada, i es va afegir a la festa. Capitanejada per Irene Peris (de qui haig de dir que va ser la meua professora de dolçaina, i de la qual guarde molts bon records, ja que tenia més paciència que quedar-se a veure créixer un arbre), va interpretar dos temes molt alegres (un d'ells acompanyat pel COR LLEONARD GINER).

L'espectacle va tindre també una petita obra de teatre, on  part de la tercera generació de Carraixet (Joana, Adam i Eva) varen escenificar una historieta surrealista que ens mostrava el Pare Noel a la Prehistòria. Amb la col·laboració de Voro Guzman i Eva Giner (tots dos professionals en aquest món), i la veu en off de Toni Mercader, varen divertir el públic assistent durant uns quants minuts. El gag final -el més aplaudit- va ser quan Carme Giner (violinista, cantant, ballarina, actriu i no sé quantes coses més, amb tan sols 15 anys)

va aparèixer disfressada de bruixa i espantant el públic i els personatges en escena amb una foto de Donald Trump. 
L'obra va ser una gran prova de foc per a Eva, la segona més petita de la família Giner, ja que -tot i haver fet algunes interpretacions en entorns més reduïts- era el seu debut en format gran. Tot plegat feia que -entre cantants, actors i actrius, guitarristes, editors de vídeo, i no sé se m'oblida alguna cosa- la iaia de la família (Carmen Roig) no cabia de goig en la cadira, i barrejava rialles amb llàgrimes. 

D'altra banda, i intercalats entre diferents blocs de cançons, una sèrie de tres vídeos (realitzats per Toni Mercader) varen decorar l'acte en moments concrets. Un era l'audiovisual que s'havia d'haver utilitzat en un principi per a promocionar l'acte, però que finalment no es va fer tenint en compte que les entrades es varen esgotar en menys de quaranta-vuit hores, i per això es va haver de recórrer a preparar una segona sessió. Les imatges mostren en format breu (dos minuts aproximadament) una xiqueta de vuit anys pertanyent a un entorn familiar de pocs recursos, que li pregunta a sa mare si per l'any actual sí que vindrà el Pare Noel, mostrant uns escenaris precaris en alimentació i energia (el detall de l'espelma obre un debat sobre els talls elèctrics en època hivernal a les famílies sense ingressos). Un zoom als ulls de la mare enllacen en la mobilització dels dos Cors, pares i mares per a recaptar fons perquè el Pare Noel puga comprar regals a eixes famílies. Un final feliç que va fer botar més d'una llàgrima. Ací podeu vore el vídeo:

Un altre vídeo recorre els carrers del poble entrevistant difrents persones amb el missatge principal insertat en forma de preguntes. A saber: comprovar si la publicitació de l'acte ha fet efecte, escoltar opinions relatives a la separació d'actes solidaris nadalencs de la religió, i fer retrocedir en el temps els entrevistats per intentar recordar els joguets més estimats o mai oblidats. Ací podeu vore el vídeo:

El tercer i darrer vídeo, com és habitual en aquests casos, mostrava un resum a mode de making off dels preparatius de l'acte, assajos, etc. Un final amb cares còmiques de tots els participants per deixar un reregust dolç i amb somriure de l'acte.
Aquest vídeo no està disponible en la xarxa, ja que ixen molts menors els pares i mares dels quals han expressat el seu desig (totalment legítim i respectable) de no difondre les imatges.

En el descans entres les dues sessions, els xiquets i xiquetes cantants tenien preparat un bon berenar, organitzat per l'Escola Rei en Jaume. Un bon grapat de mares i pares s'havien oferit voluntaris i voluntàries per a eixos moments, ja que l'interacte entre els dos passes deixava tots els menors a càrrec exclusivament del director o dels membres de l'altre Cor. Amb aquesta iniciativa -que aprofitem per agrair- deixava més llibertat de moviment als adults que dalt de lescenari havien de prepara-ho tot per a la segona edició.

En la cloenda de l'acte s'hi va informar de la xifra recaptada:  1.372€, quantitat que anirà destinada íntegrament a Serveis Socials de l'Ajuntament perquè es pose en contacte amb el Pare Noel i amb els Reis Mags, i puguem fer feliços a eixos xiquets i xiquetes de famílies a les que la informació de les seues adreces feia temps que no arribava al barbut del tirineu i als cavalcants amb camells.

L'organització global de l'acte va estar a càrrec de Toni Mercader, integrant del COR, i responsable d'aquest reportatge, on també s'insereixen opinions al marge d'allò estrictament "contar el que va passar". Per tant, els comentaris o matisos de caire polític, ironies o sarcasmes, es fan exclusivament des del meu punt de vista, i sense que això es puga atribuir a la totalitat del conjunt vocal. Va ser per a mi un plaer invertir part del meu temps lliure a preparar els vídeos, d'escriure i dirigir el teatre, fer-me càrrec d'algunes de les parts tècniques, coordinar el repartiment de les entrades, etc. Encara que durant l'acte vaig estar tot el temps dalt de l'escenari, la preparació prèvia va estar acurada perquè res no poguera fallar. I tot això va ser possible gràcies a la totalitat dels components del Cor. Malgrat tot, demanem disculpes per tots els entrebancs i errades que el públic haguera pogut trobar. El local no era del nostre coneixement habitual, i això va ocasionar projeccions amb llums enceses, i altres incomoditats. Sabem que en general, el públic va quedar content, i esperem que altres col·lectius locals, que necessiten d'un local adequat per donar vida a les seues manifestacions artístiques, s'apunten a la nostra demanda i, junts, fem pressió als organismes oficials (tant local com autonòmic) perquè ben aviat puguem disposar d'un auditori.

En les hores següents a la finalització del concert, els whatsapp dels diferents grups relacionat amb l'esdeveniment, no paraven de xiular. N'hem seleccionat un, al meu entendre el millor, procedent d'algun pare o mare dels menors del Cor:

"Educació mereix gent com vosaltres. Enhorabona"

Finalment afegir que, per molt bona direcció i organització que haguérem tingut, sense els protagonistes de debò, eixes sopranos, eixes contralts i eixos tenors, eixes cares i veus anònimes que omplien la sala de manera fràgil i harmoniosa,.....sense ells i elles, l'espectacle no hauria estat possible. Per això, el final del reportatge va dedicat -en forma de fotos- a eixa veu col·lectiva i esperem que cada vegada més nombrosa.

FELICITATS, COR LLEONARD GINER

FELICITATS, COR COL·LEGI REI EN JAUME

GRÀCIES, TAVERNES

Fotografia:  Ricard Garcia i Tomàs Algarra

Text:  Toni Mercader

ESTELLÉS 2016 TAVERNES BLANQUES

ESTELLÉS TAVERNES BLANQUES

La Festa Estellés és una idea original i intel·ligent de col·laborar en la normalització del valencià. Redordem que per culpa dels darrers 20 anys de govern autonòmic popular, no exagerem si diem que la nostra llengua ha passat d'estar en fase de recuperació a trobar-se en una UVI permanent. Pel que fa a Tavernes Blanques, els darrers 12 anys de govern local del mateix partit, ací els enemics del valencià no s'han quedat arrere. En les primeres edicions de la Festa Estellés, l'associació organitzadora (ÀGORA) se les va veure i desitjar per tirar endavant el projecte. Cal recordar que en una d'elles, se'ns va arraconar en el Passeig front a les Escoles de Primària, en un espai sense llum i allunyats del poble, com si es tinguera por a una contaminació cultural que poguera afectar a la resta dels habitants. 

I pel que fa a l'altra, l'organització i els participants (que no eren pocs) vàrem haver de desplaçar-nos a Alboraia, el poble veí, on sí que se'ns va oferir l'espai públic necessari amb tot de garanties i infraestructura escaient a l'acte. Aquesta vegada, i barrejant la mofa i l'alegria que malgrat la situació no es va escapar de la gent, vàrem batejar l'acte com ESTELLÉS A L'EXILI, 

i encara va ser més visible que no pas volien les gavines locals, en aprofitar el desagravi i desplaçar-nos a peu fins a Alboraia amb dolçaines i tabals. L'anècdota la va posar la policia local d'Alboraia, que va precedir la comitiva per evitar algun incident en el tram sense llum que hi ha entre els dos pobles, a més de controlar el trànsit fins a la plaça d'Alboraia, on es va fer l'acte.

Enguany la cosa comença a normalitzar-se. No sols l'Ajuntament esns va oferir una alternativa a l'espai públic inicial (era a l'aire lliure, i el cel amenaçava pluja), sinó que l'assistència va ser més nombrosa. 

Una cosa tan senzilla com la lectura d'un poema (alguns d'ells tan breus que li donava a l'acte un dinamisme inesperat) feia i fa que voluntaris i voluntàries, homes, dones, xiquetes i xiquets, regidors i regidores,.... posaren el seu petit gra de sorra a un acte que no obstant hauria de ser multitudinari.

Ningú no està obligat a l'assistència a l'acte, faltaria més. Jo mateix -amant i defensor radical d'una normalització de la llengua i la cultura que no arriba a la plenitud mínimament acceptable - sóc incapaç d'assistir a tots els actes culturals que s'ofereixen al poble o en la comarca. Sempre estan els imprevistos, el cansament, altres compromisos, qui sap si una pel·lícula que feia temps que volies vore, tal vegada una gerra de cervesa amb els amics, qui sap si discrepància personal amb alguna persona participant a l'acte, qui sap si alguna dolència de darrera hora, tal vegada no haver-se assabentat de l'acte, tal vegada confondre l'Estellés poeta amb aquell de les carns, evidentment alguns castellans no integrats, evidentment alguns valencians desintegrats,...... Jo tampoc no sóc perfecte. Però em costa creure que -malgrat la reiterada assistència acceptable- el lloc no estiguera abarrotat, amb cua per a les lectures, amb la nevera buida de begudes i amb la gent dreta per la poca previsió de cadires.

     

                                                  

Pel que fa a l'acte musical, el que es va oferir després de les lectures, va estar d'allò més emotiu. Va mamprendre amb la primícia d'un joveníssim Adam Hernàndez (11 anys), qui acompanyat de sa mare (Miry Giner, de CARRAIXET) va encetar el bloc melòdic de la nit amb una peça tendra i al meu entendre magnífica.

Acte seguit va ser l'espectacular cançó a cappella de Carme Giner, acompanyada de les seues  ties, mare i germana. La doneta ja s'autocatapulta als majors, anticipant amb  aquest tema el seu pas previsiblement imminent a un CARRAIXET gairebé migcentenari.

Tot seguit l'escenari es va omplir de gent:  dones, homes, xiquets i xiquetes, un violí, una guitarra, un saxo,..... El rebombori divertit que precedeix les actuacions del COR LLENARD GINER. Posicions per veus, detalls d'última hora, el cabell que molesta a punt de començar, la tos del públic que sembla recordar la carcassa d'exida enmig d'una mascletà.... I el silenci. Un silenci absolut, afavorit per l'absència de trànsit exterior. I tot d'una, l'execució impecable de tres cançons alegres, emotives, noves per al públic. A més de les habituals col·laboracions de solistes veterans (Mario Escuder, Vicent Penalba i Empar Brisa), als nous recitals s'incorporen novells amb veus dolces (Su Ferrando) i acabades d'arribar al grup (José Ponce).

Per a concloure l'acte, Eva Dénia (acompanyada de la violoncelista Merxe Martínez) va fer un repàs per la seua discografia. Amb cançons de diferents estils i instruments curiosos com una paella (de les de fregir, no les grans), no sols ens va oferir un final de vetllada perfecte sinó que a més va acompanyar cada cançó de comentaris interessants que ajudaven a descongelar l'ambient dels típics concerts en els que entre cançó i cançó sols se sent el soroll de la recol·locació del micro.

Va ser un divendres diferent. Cansat del treball setmanal, habitualment és dels dies en què el cos necessita la recuperació física que sols dóna l'inseparable sofà. Però amb aquesta excepció, els petits graons d'aquesta muntanya escalonada tan llarga que té la normalització lingüística, a poc a poc anem pujant-los i fent que cada vegada s'albire més a prop el cim.